LA DESTRAL DE CAN SOLER

Els traginers van esdevenir durant centúries un dels principals elements dinamitzadors del territori. Feien possible l'intercanvi tant de mercaderies com d'informació entre masos, pobles i ciutats, els habitants dels quals romanien fortament ancorats al seu entorn més immediat. La vida dels traginers era duríssima. Els trajectes per terra durant aquells segles eren molt dificultosos i llargs i els viatges comportaven molts perills i riscos. Un viatge podia durar dies. Ben sovint eren assaltats per bandolers que els atacaven per robar-los els diners o les mercaderies. També havien de suportar tota mena d'inclemències meteorològiques. Bona part de la població masculina es dedicava a fer de traginer i negociant i, al poble, solament hi quedaven les dones que s'ocupaven de la casa i els nens.
Aquest va ser el cas d'en Vicenç Soler de cal Ferrer que portava tota classe d'eines a tots els masos de les nostres contrades. En un d'aquells viatges fent de traginer va anar a caure a Can Caselles de Salt on vivien la familia Gifre, cinc germans que feien de pagès, treballaven la terra i els agradaven les sardanes com a bons catalans. El mas era molt gran igual que les terres a treballar. Doncs sí aquí vivia el meu avi Conrad, ell era un dels germans i de ben segur quan va veure la qualitat de les eines que portava en Vicenç en va comprar un grapat per poder fer mes fàcil la feina al camp. Els Gifre sempre els ha agradat cuidar les coses i conservar tot el que tenien i amb aquestes que després d'un segle i sense haver estat mai gaire atent de totes les eines que es guardaven a casa dels meus avis vaig agafar una destral que en prou feines podia aguantar. Era una destral gegantina, pesava com un burro mort i vist a les d'ara la podrríem catalogar de pre-historica. La vaig agafar per no comprar-ne una i ja que tinc foc a terra i poder anar a fer una mica de llenya. El primer dia que la vaig fer servir va ser el dia de la nevada i penseu que me'n vaig fer la pell. Després d'una hora de tallar tronquets vaig desistir de tant feixuga feina, la destral pesava, no tallava i no se si pesava mes el ferro o la fusta. Vaig quedar llomat!!!
Bé vist que el servei que va fer la destral no era el que jo buscava vaig creure oportú que una eina amb tant valor sentimental com tenia per mi l'havia de cuidar i qui millor que en Salador de can Soler per esmolar-la i fer una posta a punt. Vaig anar a la ferreteria i li vaig dir al Salvador que si podria esmolar la destral. Ell al veure aquella peça ja va dir; don carai has tret aquest mort?
Jo li vaig explicar que era de la masia del meu avi i que la volia recuperar.
Després d'una setmana i de passar casi cada dia per la ferreteria i la Joana sempre dir; no se pas......
Vaig plantar-me i el demanar explicacions la Joana va dir-me que en Salvador volia parlar amb mi sobre la destral. Carai vaig pensar, ara s'ha de parlar com si fos un problema greu esmolar una destral.
Quan en Salvador va veure'm dins el magatzem de la ferreteria va començar a fer-me una serie de preguntes que semblava la Gestapo; d'on has tret aquesta destral? Qui te la donat? On era? Qui la tenia? Bé jo vaig respondre el que sabia, Peró no entenia res.....
Tot seguit diu;
Aquesta destral no es teva. Aquesta destral es meva. OstresSalvador si ho arribo a saber que podria portar tants problemes no la porto!!!!!!
De cop va netejar el llom de la destral que tenia al ferro marcat Soler. Vaig quedar parat i va explicar-me que aquella eina el seu pare o el seu avi l'havia fabricat a la ferreteria. Llavors va ser quan va dir-me si li podia donar per el seu valor sentimental i que tries la destral que volgués de la ferreteria. Bé ràpidament vaig adonar-me que el valor sentimental del Salvador era molt mes gran del que podia ser per mi i a dia d'avui està exposada a l'entrada on guarda eines històriques i familiars.
Només us vull dir que on trobarem una botiga, concessionari o comerç que us puguin fer un rènting d'un segle? Desprès d'un segle de fer servir una eina en Salvador va donar-me'n una de nova.